MANIFEST 21 D’OCTUBRE
El silenci és complicitat
Avui, 21 d’octubre, alcem la veu contra les violències masclistes. Ho fem des del compromís feminista i des de la convicció que els homes no podem continuar mirant cap a una altra banda davant d’una realitat que vulnera els drets, la llibertat i la vida de les dones. Però sabem que alçar la veu no és suficient: cal implicar-nos, actuar i assumir, col·lectivament, la responsabilitat de transformar la societat en què vivim.
Les violències masclistes no són fets aïllats ni problemes privats. Són l’expressió d’un sistema patriarcal que reprodueix desigualtats, legitima relacions de poder i alimenta la idea que els homes tenim dret a controlar, decidir, ocupar i imposar-nos. Es manifesten en les agressions físiques i sexuals, en el control i la humiliació, en l’assetjament, en les violències digitals i econòmiques, i també en aquelles actituds quotidianes que sovint es minimitzen, es justifiquen o es toleren.
Com a homes, tenim una responsabilitat individual que només esdevé transformadora quan la convertim en un compromís col·lectiu. Hem crescut en una societat que ens ha atorgat privilegis i ens ha transmès models de masculinitat basats massa sovint en el domini, la competitivitat, la invulnerabilitat i el silenci emocional. Reconèixer-ho no és culpabilitzar-nos pel fet de ser homes, sinó assumir la responsabilitat de revisar què hem après, quins avantatges reproduïm i què estem disposats a canviar, tant en les nostres vides com en els entorns que compartim.
Aquest model de masculinitat també té un cost per als mateixos homes. La pressió per demostrar força, autosuficiència i control, la dificultat per expressar la vulnerabilitat, demanar ajuda o construir vincles afectius profunds i la necessitat constant de respondre a unes expectatives rígides poden tenir conseqüències en la nostra salut mental, afavorir l’aïllament emocional i dificultar la manera com ens relacionem amb nosaltres mateixos i amb les persones que estimem. Qüestionar el patriarcat també vol dir alliberar-nos d’aquestes imposicions, aprendre a cuidar-nos i cuidar els altres, i entendre que mostrar les emocions, reconèixer les pròpies limitacions i demanar suport no ens fa menys homes, sinó que ens permet viure amb més llibertat i establir relacions més sanes. Transformar la masculinitat no és només una responsabilitat envers les dones, sinó també una oportunitat per construir vides més plenes, lliures i compartides.
Per això, no n’hi ha prou amb dir que no tots els homes som iguals, condemnar les agressions més extremes o proclamar-nos igualitaris. Ens cal mirar-nos críticament, qüestionar les nostres conductes i deixar de buscar excuses. Però també ens cal fer-ho plegats: crear espais on puguem parlar de les nostres responsabilitats, revisar les nostres actituds, aprendre dels errors i donar-nos suport per sostenir els canvis. No es tracta de protegir-nos de les crítiques, sinó d’aprendre a assumir-les i convertir-les en una oportunitat de transformació.
Ens cal, sobretot, trencar la complicitat entre homes. No riure les bromes masclistes (ni a la realitat ni a les xarxes socials), no justificar els comportaments de qui controla o humilia les dones, no encobrir els agressors ni callar per por d’incomodar els nostres amics, companys o familiars. Hem de ser capaços d’interpel·lar-nos mútuament, d’aturar les conductes masclistes i de no deixar sols aquells que decideixen plantar-hi cara. El silenci no és neutral quan contribueix a normalitzar i perpetuar la violència, i la responsabilitat compartida comença quan l’assumim activament en els nostres espais de convivència, amistat, treball i participació social.
Ens declarem feministes perquè defensem una igualtat real que transforme les relacions de poder, garanteixi l’autonomia de les dones i faci possible una vida lliure de violències. Reconeixem el paper imprescindible dels moviments feministes i de les dones que han obert camí, acceptant que el nostre paper és posar els nostres privilegis en qüestió i contribuir als canvis que les dones fa dècades que impulsen. El nostre compromís no pot servir per guanyar protagonisme ni per obtenir una aprovació personal: ha de contribuir a una transformació real de les relacions, les pràctiques i les estructures que sostenen les desigualtats.
Com a col·lectiu, ens comprometem a generar espais de reflexió i suport entre homes, a usar la cultura per sanar-nos, agermanar-nos i detectar patrons nocius, a continuar formant-nos en igualtat, a intervenir davant les actituds masclistes, a trencar amb la complicitat heteropatriarcal i a contribuir activament a la construcció de relacions basades en el respecte, la corresponsabilitat i la cura.
Aquest 21 d’octubre, fem una crida a tots els homes a fer un pas endavant i a fer-lo plegats. A deixar de ser espectadors, a qüestionar els privilegis que sostenen les desigualtats, a interpel·lar-nos mútuament i a convertir el rebuig de les violències en una responsabilitat activa, compartida i sostinguda en el temps.
Contra les violències masclistes. Pel feminisme, el compromís col·lectiu i una vida lliure de violències.
És d’homes! Col·lectiu d’homes ebrencs per la igualtat de gènere